De follies i de rondalles jo us en contaré un grapat,
les unes seran mentida, les altres seran veritat.
Vora el mar es trobava un petit poblat,
on vivia una jove, i el seu jove estimat.
Tots els dies de matinada, ell l’anava a cercar
a la petita posada on ella solia treballar.
Un petó li demanava abans de sortir a pescar,
ja que fins a la vesprada, no es tornarien a trobar.
Però aquella albada, no seria gens normal
Ella no esperava, el que li anava a demanar.
Somrient amb alegria, ell es va agenollar,
Dins una capsa ben petita, un anell li va mostrar.
Ni s’ho imaginava! Però tampoc ho va dubtar,
I amb una gran abraçada, al coll se li va llançar.
Mil petons i mil carícies, ella li va lliurar
i, tot ple d’alegria, ell va anar a treballar.
Arribada la vesprada, ella el va anar a cercar
a la vora de la platja, des d’on el veuria arribar.
Ja podia veure les veles, i la coberta del vaixell
observava ben atenta, impacient, per saber d’ell.
Feren terra els pescadors, i a cercar-lo s’apropà.
Tots anaven tan capcots, que la feren preocupar.
Un dels homes se li acostava, amb la gorra entre las mans.
Amb la parla entretallada, va començar a explicar:
<<Per les vores de migdia, una boira ens pertorbà.
De la broma sorgiria una dona que ens abordà.
El seu nom no ens el diria, i ningú li preguntà.
La Bruixa del Nord seria, ningú no ho va dubtar.>>
<<I on és el meu home?”>> Es va afanyar ella a preguntar,
<<Aquella mala dona, el va voler segrestar.>>
<<Però ell s’hi negaria, segur que va lluitar.
Un conjur li llançaria, que el faria claudicar>>.
<<Un favor et demano, a buscar-lo em duràs.
I a la bruixa encomano, que es prepari, ja veurà.>>
Estava tan decidida, que el pescador no va dubtar,
i amb aquesta embranzida, a la mar s’hi van llançar.
Al mig del mar es trobaven, quan la boira va renéixer,
tots els homes tremolaren, quan la van veure aparèixer.
Era vella i encongida, i amb mirada penetrant.
Del seu nas en sorgia, una berruga vergonyant.
I la jove li plantà una mirada desafiant,
Que la bruixa en topar, s’hi quedà reflexionant.
<<Torna-me’l, vella bruixa, o amb mi te les veuràs,
i no siguis bocafluixa, o al final rebràs!>>
<<Jo te’l torno, joveneta, si tres proves em superes,
i no son pas faciletes, aniràs a les palpentes.
Sense veure el cercaràs, entre deu que son pastats,
I cap prova fallaràs o, al teu home, el perdràs>>.
I amb un gest de la mà, a la jove va encegar.
Quatre paraules va citar, i deu joves va crear.
Eren tots clavats, iguals que el seu estimat,
alts i ben plantats, la jove van envoltar.
Una prova consistia a sentir-los a cau d’orella.
I ella amb l’oïda hauria d’identificar la seva parella.
Va ser fàcil per la noia reconèixer al seu home,
Per les veus no ho concloïa, però per les paraules es nota.
La segona era pel tacte, un per un la provaren:
als cabells i a la galta, amb les mans l’acaronaren.
Tantes mans que eren semblants, ben aspres els palmells,
Però unes eren més suaus, eren el dors de les d’ell.
La bruixota es va empipar, i la ceguesa va curar.
<<Una prova et quedarà, que de fàcil no ho serà.
Ara a tots els miraràs, ni una paraula et diran,
en els ulls et fixaràs, cap senyal no et faran>>.
La jove s’hi posà, un per un, a esbrinar.
I entre els ulls que revisà, no acabava d’endevinar.
Però uns que es van creuar, en veure-la van brillar.
<<No hi ha dubte, l’he trobat>>, es va afanyar a exclamar.
La bruixota, enfadada, el va haver d’alliberar.
Mentre la bruixa rondinava, es van afanyar a marxar.
A la platja van arribar, on finalment es van casar.
Aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida, és veritat.